Entrevista a Toni Pons (es Sinever)

29 de January de 2023

Tota una vida a les muntanyes de Mallorca

19/07/2022 Per Miquel Mesquida de trotatramuntana

…una filosofia de vida, una religió, la muntanya ha donat vida a la meva vida, li ha donat sentit, sense ella m’hauria faltat tot

Toni és un muntanyenc mallorquí que ha dedicat tota la vida a recórrer les meravelles que amaga l’illa. És un cercador de racons perduts en el temps, de passos oblidats i de rutes impossibles amagades a la resta. Un gegant entre gegants amb una capacitat d’afrontar el risc i de cercar el límit que l’ha elevat a la categoria de llegenda de la Serra de Tramuntana. Col·laborador de Calçats Bestard des de fa més de 30 anys ha viscut moltes històries i temps on les coses eren diferents. Ha realitzat infinitat d’activitats a tot el món. És per a mi un veritable honor poder realitzar aquesta entrevista al muntanyenc que més admiro després de tenir la gran sort de compartir camí amb ell.

Abans de res, vull comentar que alguns dels llocs i fotografies de l’entrevista es troben avui en dia en zona d’exclusió segons el Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals (PORN): decret 19/2007 de 16 de març i, per tant, no es pot accedir-hi sense autorització expressa de la Conselleria de medi ambient i territori. Us deixo l’enllaç perquè pugueu informar-vos i conèixer els tràmits: Més informació aquí. Anotar també que quan Toni transitava per aquests llocs no existia cap restricció. Les històries i les fotografies de les zones d’exclusió són de llavors.

Hola Toni, Quan va començar la teva relació amb la muntanya?

Crec que vaig néixer amb aquesta afició, amb 14 anys vaig fer la meva primera excursió que va ser d’Inca a Lluc a peu, vam dormir al camp de futbol i l’endemà vam pujar al Tomir i vam tornar, recordo perfectament anar per les rossagueres a 4 potes. Però abans d’aquesta edat ja anava amb els nins del poble explorant i cercant coses.

No ve de família?

En aquells temps els meus pares només pensaven en guanyar-se la vida, la muntanya només era un mitjà per treballar.

Hi havia molta afició pel muntanyisme en aquella època?

En aquells temps començava l’excursionisme. Jo vaig tenir la sort de que un amic treballava als “boy scouts”, del moviment escolta, i aquest senyor a través del centre Mariano Sineu va muntar un grup excursionista, el grup excursionista Mariano Sineu. A partir d’aquí va començar la meva vida excursionista.

Més tard, vaig passar a ser el guia d’aquell grup. Posteriorment em vaig fer soci del Grup excursionista de Mallorca (GEM) amb el qual estic des de fa 50 anys i vaig tenir l’honor d’arribar a presidir durant 4 anys.

Per què et diuen “Es Sinever”?

La meva família ha estat sempre de Sineu. En aquells temps els muntanyencs solien ser gent de ciutat, per tant, a les quatre bestioles estranyes que no ho érem ens identificaven amb el nostre poble. L’excursionisme, des del meu punt de vista, va sorgir com una forma d’evasió de la ciutat ja que tenien més temps d’oci a causa del tipus d’indústria.

De què treballaves?

He estat policia local durant 35 anys, sempre al carrer.

Què t’agradava de la teva feina?

Començaves el dia i mai sabies el que et trobaries, vaig tenir la sort d’estar gran part de la meva carrera a la unitat d’intervenció immediata (UII) en què els meus coneixements de muntanya, escalada i corda em van ajudar molt, sempre portàvem al maleter material d’escalada i cordes que férem servir moltes vegades. Una de les coses que m’he endut és l’agraïment del poble d’Inca, vaig salvar algunes vides i hi ha persones que cada dia m’envien el bon dia i la bona nit en senyal d’agraïment.

Tens fills, germans?

Tenc dos fills, un fill i una filla, cap dels dos segueix la meva afició, encara que el meu fill ha fet Sa Fosca diverses vegades amb mi. Tenc dos germans amb qui tenc molt bona relació, els quals fa temps també van ser excursionistes encara que no van tenir continuïtat. Una vegada, amb un dels meus germans, abans de que Es pas des Sinever estàs obert, vaig cercar una alternativa per sortir de la zona del Torrent des Miracle sense tornar per Sa Roca Llisa, es va convertir en una escalada de «V» per la dreta del torrent però aconseguírem pujar (això potser ajudi a entendre perquè no van seguir amb l’afició).

Costa de Pollença. Imatge anterior a l’any 2007, actualment zona d’exclusió

Explica’m una mica la teva trajectòria fora de l’illa.

Si t’he d’explicar tot el que he fet no acabarem mai (rialles). He estat dues vegades al Toubkal (Marroc), al Diran Peak (Pakistan) on vaig perdre dos companys, a la Patagònia (Argentina/Xile), a Atakama (Xile), Irlanda, Madagascar, Japó, Noruega, França, Illa Reunió on vaig fer el barranc més difícil del món (Trou de Fer), Cap Verd, aquí a Espanya són innombrables els pics que he pujat als Pirineus (Aneto, Perdido, Posets…). He tengut la sort de poder fer moltes coses, muntanyes, barrancs, i amb bicicleta.

Trou de Fer, Isla Reunión

T’han donat algun reconeixement?

Tenc dues plaques en reconeixement al mèrit policial (2007 i 2016), i dues distincions al reconeixement esportiu per la meva carrera esportiva, la Barcella d’honor de l’Ajuntament de Sineu (2021), i de la Federació Balear de Muntanya (2022).

Premi durant el 50 aniversari de la Federació Balear de Muntanya

Vares ser un dels pioners en atravessar el tram de Sa Fosca al torrent des Gorg Blau oi?

Després del grup que ho va fer per primera vegada l’any 1965 va estar bastants d’anys sense que ningú hi anàs. La primera vegada que la vaig fer jo devia tenir 20 anys, per tant, era al voltant de l’any 1972, érem tres companys que vàrem entrar a les 9.00 del matí i vàrem sortir a les 12.00 del migdia de l’endemà. Dúiem banyador, camiseta, una baga de cordino, un mosquetó ja que el “8” no existia, i càmeres d’aire de pneumàtic de camió com a barca. En aquell temps sempre es baixava a l’estiu, ja que a l’hivern es necessitava un material que no teníem.

En el mític Pas de s’acollonament, punt d’entrada a Sa Fosca

Quina tècnica feies servir per progressar?

Descendíem amb el sistema Dulfer, és a dir, passant la corda per un mosquetó i fent fricció amb l’esquena, després et passaves vàries setmanes amb l’espatlla cremada. Com que tampoc existia el neoprè intentaves arribar a l’aigua col·locant la càmera sota el teu cul, a veure si amb una mica de sort encertaves, cosa que no sempre passava i acabaves xop (rialla). Posteriorment van inventar les barques de lona d’espeleologia. Als meus començaments fabricava jo mateix en una ferreria el material, com el meu primer «8», els piolets, o les piquetes. No existien botigues de muntanya i calia cercar-se la vida, usàvem la roba que teníem per casa o roba militar usada.

Eines a la casa de’n Toni

Hi havia obsessió per conquerir Sa Fosca?

Jo crec que només era l’objectiu prioritari per a certes persones que sabien alguna cosa sobre aquest lloc, en aquells temps hi havia molts altres objectius com eren l’Espoló Àries, s’Agulla des Frare, el Torrent Fondo… era tot nou i estàvem començant, era un repte més.

Què suposava logísticament anar abans a la muntanya?

Abans tot era bastant més complicat, havia d’agafar el tren de Sineu a Inca, esperar 1 o 2 hores l’autocar fins a Lluc i des d’allà caminant on fos l’excursió, les freqüències no són les d’ara. Per tornar, tot a la inversa. Era una mica rotllo ja que per poder anar-te’n havies de sortir dissabte capvespre i tornar diumenge a la nit. El nostre punt de trobada era normalment la plaça de Lluc, després t’ajuntaves amb un o altre. Imagina què era després anar cap a la torre de Lluc o el torrent de Mortitx sense cotxe.

A Suïssa

Aleshores, era més arriscat anar a aquests llocs?

Arriscat no ho sé, però sí realment esgotador (somriu), i si et passava alguna cosa podies fer senyals de fum ja que no hi havia equips de rescat i era una mica “campi qui pugui”. Eren els mateixos companys els encarregats d’intentar fer alguna cosa, jo vaig participar en diversos rescats, algun a Sa Fosca.

Quina és la teva part preferida de l’illa?

Des del Puig Roig fins a Pollença. La trob la part més salvatge, hostil, i autèntica, la muntanya en el seu estat més pur. No està influenciada pel turisme com la zona de Sa Calobra cap a Sóller. I encara més si penses que fa 50 anys no hi havia el trànsit marítim d’avui dia, en aquella costa nord no hi havia ningú. Explicaré una anècdota relacionada amb aquella costa, la primera vegada que vaig baixar a Cala Codolar va ser amb el grup d’amics de Sineu després de dormir a Cosconar, darrere noltros anaven els pagesos de Cosconar que anaven a pescar a la cala, nosaltres ja estàvem banyant-nos quan van arribar i un d’ells ens va dir «al’lots surtiu d’aquí que he vist caure un cabrit i només he vist una bassa de sang», això és perquè en aquells temps els taurons s’acostaven molt més a la costa.

El territori favorit de Toni

Se’t coneix per l’obertura o redescobriment de rutes molt arriscades. Quines destacaries?

El pas xungo* al Torrent de s’Argelagar*, la ruta a Sa cova de sa Butxaca*, i per descomptat el Pas des Sinever*. És veritat que m’he dedicat principalment a aquest tipus de rutes, sobretot el descens pels penya-segats marins.

*Zona d’exclusió

La Cornisa a 200 metres d’alçada on s’ubica és pas des Sinever. Imatge anterior a l’any 2007, actualment zona d’exclusió

Què et mou a fer aquest tipus d’activitats?

És una cosa que surt de dins, citaré la frase “perquè hi és”, uns aniran a la discoteca perquè “hi són” i altres anirem a la muntanya “perquè hi són”. És una qüestió de sentiments, és una cosa que t’estira, t’atreu, a mi m’atreu lo desconegut.

Una de les coses per les quals ets conegut és perquè arrisques molt, no tens por?

Pens que deu ser una facultat que tenc, és veritat que on altres tenen por, a mi em costa molt més percebre’l davant d’una situació de perill, de fet, com més perillosa és la situació, més m’agrada. És veritat que no solc utilitzar cordes o elements mecànics, intento fer-ho tot “a pèl”, sempre dins d’uns límits és clar, però normalment on un altre passaria assegurat jo no ho faig. Cadascú té unes facultats, aquesta és la meva. La por davant el perill mai no ha format part de mi, encara que vaig amb compte ja m’entens, però no perceb el risc com els altres ho veuen. Una vegada, realitzant una maniobra que va sortir malament al Torrent de l’Ofre vaig tenir la certesa que em queia i es van aparèixer els meus fills al meu costat, és una cosa que mai oblidaré.

Toni Pons

Quan va començar la teva relació amb Bestard?

Va començar l’any 93 amb l’expedició al Diran Peak on Bestard ens va ajudar aportant les botes i des de llavors he estat treballant amb ells com a provador. Els estic summament agraït per comptar amb mi tot aquest temps durant el que he pogut provar les botes de muntanya i barrancs. Totes fantàstiques.

Com ha evolucionat el calçat durant aquests gairebé 30 anys?

Ha evolucionat de millor a millor.

M’ha arribat una remor que a Bestard et coneixen com el tot terreny oi?

Bé (riu) això és degut a que m’adapt a qualsevol cosa i tot em va bé, som d’una generació on ens havíem d’acontentar amb el poc que hi havia, abans perquè unes botes s’adaptassin al teu peu havies d’usar-les durant un any i pesaven tres quilos cadascuna, et donaven unes bones pallisses als peus.

En un tramo peligroso

Quin és el secret per arribar als 70 anys en el teu estat?

Hi ha una frase que sempre m’ha quedat marcada i és “el camí que recorres és el mateix que tu tries”, jo a la meva vida vaig triar ser policia i crec que això requereix una sèrie de condicions físiques, igual que el que va a Sa Fosca requereix estar en bona forma, jo la segueixo baixant igual que quan tenia 20 anys, no hi ha cap diferència. És una causa-efecte del manteniment que faig, de la meva filosofia de vida, de la meva alimentació. No cal deixar que l’òxid ens avanci, faig bicicleta cada dia, manteniment cada dia, una vida activa cultural i esportiva. No he passat un sol dia de la meva vida.

Parlant de modes, entens les competicions de muntanya?

Penso que és una moda comercial com d’altres i no m’interessa. La muntanya és un llocque no hagi fet una hora d’esport diari, no record un dia que m’ho hagi passat al sofà.

Quins reptes té al cap una persona que ha fet tant com tu?

Tot em queda. He tengut sort de poder fer moltes coses, però avui dia no hi ha res que em freni i sent que tenc tot per fer, tenc moltes ganes. Sempre cal fer coses i mantenir-se actiu, el cos mai no s’ha de deixar caure.

Exposada travessia costanera.

Com veus les noves generacions a la muntanya?

Crec que quan la gent creix en un entorn còmode es torna còmoda. Avui faràs Sa Fosca o qualsevol torrent i està tot equipat, això nosaltres no ho coneixíem i havíem de posar una falca, un pal, una roca. Avui en dia ja no és tan “aventura”, s’assembla més a un esport, aleshores era una filosofia de vida, una religió, la muntanya ha donat vida a la meva vida, li ha donat sentit, sense ella m’hauria faltat tot.

Què és el que sents a la muntanya?

Llibertat, la llibertat és el més bonic de l’existència. Avui dia hi ha certs col·lectius que intenten frenar aquest concepte de llibertat.

Placa commemorativa per la troballa des pas des Sinever. Avui dia retirada per la conselleria de medi ambient. Imatge anterior a l’any 2007 actualment zona d’exclusió.

Tu que has viscut la muntanya com dius en llibertat, com veus tanta limitació avui en dia?

Per una banda ho entenc però per l’altra em costa acceptar-ho, jo he viscut la muntanya en la més completa llibertat, però també en la més completa educació, abans passaves per una possessió i si sortia l’amo o el pagès els demanaves permís per passar , avui en dia sembla que la muntanya sent propietat privada és de tots i això tampoc és així. El problema avui dia és la massificació, una societat consumista genera una societat d’oci, abans anàvem a fer Sa Fosca dues rates, ara som 200 rates. Entenc que cal posar fre perquè l’impacte ambiental que provocam molesta. Això influeix en que abans, com he dit, era una filosofia i ara és més un passatemps, una moda. Actualment fas el Torrent de Pareis i en arribar a Sa Calobra tens una paella i un autobús, abans havíem d’estudiar com tornar cap amunt. Abans anaves amb uns pantalons curts de pell i ara primer has de passar per la boutique i equipar-te sencer abans de ni tan sols començar.

Quina és la solució a això?

La solució no és simple, passa per regular, però no prohibir. No s’entén que les zones d’exclusió del nord estiguin permanentment vetades quan a aquestes zones hi anam 20 persones a l’any. Com he dit l’educació és un factor determinant però també ho és la sensibilitat, si et trobes amb una flor, amb un petit caragol, no ho trepitgis, m’entens? de contemplació, de filosofia, de llibertat, no pas per a competir. Ho respect però no ho comparteixo.

Explica’m el més inexplicable que t’hagi passat a la muntanya

Fa aproximadament 40 anys una vegada estava sol per la Font Gallarda i quan el sol s’acabava de pondre va sorgir de la mar un disc de color vermellós de l’oest direcció nord, era enorme, de la mida d’un altre sol.

Per a finalitzar l’entrevista, en Toni vol aprofitar per a “agraïr per aquest mitjà a tots els que han col.laborat amb les meves quimeres, i a tots els que durant tants anys hem fet camí junts”