Este sitio web utiliza cookies propias y de terceros para mejorar el servicio ofrecido. Al continuar con la navegación consideramos que acepta su uso.
Consulta nuestra política de cookies para más detalles.
Hi esteu d'acord Més informació

Testimonios

Juan José Haya Sancho
Juan José Haya Sancho
Reside en: España
És membre de la Universitat Politècnica de València i enguany intentà fer el cim de l'Everest.
Quan t'hauries de cansar d'anar a la muntanya? Crec que tornem cansats, de vegades fets pols i encara així estem desitjant tornar quan abans millor per sentir les sensacions que a tants pocs llocs són possibles, els moments d'emoció de passar-ho bé i al mateix temps tan malament, sofrint i gaudint, rient i vessant llàgrimes d'esforç, algunes vegades amb gran recompensa i altres amb una petita frustració de no haver aconseguit el que cercàvem, però sabent que tot el que has passat ja no t'ho treu ningú. Són molts els viatges que podem fer als nostres Pirineus, en un any molts cims, distints llocs, diferents valls amb uns o altres companys, però sempre hi ha una sortida més especial, aquella que estàs esperant fer, que portes tant temps planejant, la muntanya que sempre desitjaves pujar. Per què no fer realitat els nostres somnis. Decidit. Me'n vaig. Preparem tot el que ens faci falta, preparar-nos físicament, i sobretot psíquicament; dubtes i més dubtes, He de partir? Puc? I perquè no, canvia la teva vida i decideix ser tu per una vegada. Deixa-ho tot, els teus deures, les teves obligacions i disposa't a passar uns dies inoblidables acompanyat dels millors amics que en aquests moments necessites. El temps, sempre el temps, aquest món de presses i d'estrès... Sí, jo partiria, però... Un gran dia baixàvem dels Pirineus, cinc en un cotxe, amb pocs doblers, un poc de temps i moltes ganes? veníem d'apuntar-nos alguns tresmil. Molt contents i com cada vegada pensant en la propera sortida, en aquelles nits a la tenda sobre la neu, esperant sentir el petit despertador per sortir al fred, equipar-nos, mirar cap amunt i sentir com de meravellosa és la naturalesa. Aquesta vegada era més, un neguit ens deia que havia arribat l'hora de fer alguna cosa més, quelcom nou, de fer un salt, desitjant conèixer altres muntanyes i gaudir amb distintes vistes; ho havíem de fer i aviat. La primera sortida als Alps fou inoblidable, tot enorme, tot nou; allà es perden les distàncies, no s'aprecien els grans desnivells, les enormes glaceres, els cims que acaben en punta i on només cap una persona, i que vagi amb compte de no caure a una o altra vessant. No oblidaré mai l'arribada al meu primer cim de més de 4.000 m., una llarga glacera que creuàrem de nit, plena d'esquerdes i amb el piolet en mà, el frontal al cap i passa a passa esperant que el sol ens escalfés. Que distint a les sensacions que vaig tenir quan vaig arribar per primera vegada al refugi de Goriz, on tot era nou i desconegut per a mi, preguntant què era allò que duia la gent a les canyelles o les punxes de davall les botes o el pic de la mà. Segur que aquell robust i experimentat escalador diria, quin home més pesat! Però jo volia aprendre, estava en un lloc somiat però sense saber res de res. Com he dit, vaig pujar el meu primer pic als Alps i fou un somni quan vaig haver de col·locar un passamans per avançar amb més seguretat la darrera part fins a arribar a cim desitjat. Avui, dia 25 d'octubre del 2005, fa poc que he tornat dels Alps. El mes passat vaig estar per la Vall d'Aosta, fent i encadenant diversos pics, amb molt poca gent i un ambient d'hivern que no esperava trobar. Aquest any ha estat bo per a mi, alpinísticament parlant; a la primavera vaig aconseguir superar els mítics 8.000 m., però això és una altra història. M'agradaria contar-vos bé aquest darrer viatge al país de na Heidi. Ara em presentaré un poc millor. Sóc un "pirineista", que a poc a poc i amb ganes vaig coneixent el món de la muntanya, des d'aquí fins a on pugui arribar. El meu nom és Juan José i ara tinc un grup d'amics amb els que surto a la muntanya anem fent cosetes. M'encanta la muntanya i des de fa alguns anys per a mi s'ha convertit en una forma de vida. Sempre em puc escapar a respirar aquell aire meravellós que hi ha en alçada. M'encanta veure la gent que riu en un cim i treu una foto preciosa, immortalitzant el moment en què ens sentim nosaltres mateixos. Ara sí que sóc jo, em dic a mi mateix. En moltes ocasions obro els braços per fer la foto, donant les gràcies de poder ser allà i d'haver conegut aquest món. És llavors quan penso en les persones estimades i intento assimilar i memoritzar tot el que veig per després descriure-ho de la millor manera possible. Tot i que les sensacions i emocions siguin impossibles de transmetre, jo ho intento, crec que a casa ja ho van entenent, se n'adonen que vaig encertar-la elegint la muntanya el dia que m'oferiren la meva primera expedició i per la qual vaig haver de deixar la feina. Ho torno a repetir, per a mi la muntanya és UNA FORMA DE VIDA. Sóc també uns dels membres de la Universitat Politècnica de València que aquest any intentà fer el cim de l'Everest. Aquesta ha estat la meva tercera expedició a més de 8.000 m. Duc moltes sortides i nombroses ascensions als Pirineus, molt sovint he visitat els nostres veïns dels Alps i espero que aviat s'allargui la meva experiència en altres serralades com els Andes o fins i tot més enfora. Això encara està pendent.
Alfredo Fernández
Andreas Günther
Andy Hessberg and Waltraud Schulze
David Björkén
Herbert W.Heinrich
Javier Campos
José Manuel Fernandez
Juan José Haya Sancho
Kin Man Chung
Peter Askulv
Valerie Crespí-Green